« L’oncle Jordi Ventura, miner de bona fusta, es reia de la bruixa encantadora, de les tisores obertes, de la sal escampada, del set de la baralla i de la cua del dimoni.
Tanmateix, aquell capvespre, quan tornava cap al poble i ja es veia al cafè de Bartomeu amb els amics —Manolet el pastisser, Atanasi, Dalmau Cap de Cistella...— bevent el rom de la nit del dissabte i cantant, tots plegats, La bella Carolina, va sentir fred a l’esquena.
La primera vegada, la veu havia eixit de darrere el molí vell, per la vora de la bassa d’aigües quietes on suraven, immòbils, fulles podrides i sargantilles mortes.
Era tendra, amb ressons de casa buida, i el cridava:
—Jordi, Jordi...! »
